Entrevista a Miquel Xirau, mestre forjador de Vilanova del Vallès

Nascut a Vilanova del Vallès l’any 1944. Mestre forjador, pertany a una família de cinc generacions dedicades a l’ofici. El seu rebesavi ja s’hi dedicava. En diverses ocasions ha dirigit les obres col·lectives a la trobada Internacional de forja d’Alpens i fins i tot té una plaça al seu nom en aquesta mateixa població.
Actualment acaba de crear l’escultura Campana de llibertat, que el passat 3 de març va ser inaugurada en l’acte de celebració del 35è aniversari del municipi.

Sempre has viscut amb l’olor de fornada i de foc.

Sí. Vaig néixer al taller de la casa pairal l’any 44. Arribava de l’escola i hi havia l’avi treballant aquí, i el pare. Hem estat cinc generacions de ferrers. Mai he pensat en treballar en un altre ofici que no fos aquest.

Què cal per ser un bon forjador?

Aprendre l’ofici i que t’agradi. Que el puguis materialitzar i que et deixin fer el que tu vulguis.

I tu has viscut aquesta llibertat?

Sempre. Prefereixo dir que no a un encàrrec que no em fa el pes que fer-ho perquè toca.

Es pot viure de la forja?

Sí. És un ofici artesà per gaudir. Quan vaig començar es feia tot amb forja: eines del camp, carros i ferradures pels cavalls. Ara el tipus de client és aquella persona que li costa trobar el que ell vol. Ve aquí i amb una estoneta de parlar m’explica què vol i ho materialitzem.

La societat valora aquest ofici. Com ho veus?

No, no estem prou valorats. Hi ha molt poca gent que sàpiga diferenciar la forja i l’estampació. Actualment amb la maquinària que hi ha es fan animalades però la forja ha de ser manual. 

Deies que un dels teus somnis era fer alguna peça a la Sagrada Família. I ho has aconseguit.

Hi he fet petites coses: uns trossos de forja de l’armari on els capellans hi guarden la roba.

Quins són els reptes del teu ofici?

Innovar, sobretot, amb el disseny i treballar amb materials diferents. El quan fan els altres ja ho fan els altres. Jo no he anat a enlloc a aprendre, sempre ha sigut pel llegat familiar. Em falten hores per pensar i quan tinc temps per fer-ho, faig peces que valen la pena.

Com Campana de llibertat.

Exacte. Quan faig peces que són diferents, m’omple molt. La satisfacció personal és millor que la celebració a un restaurant, per exemple.

Què suposa per tu una escultura d’aquestes característiques tenint en compte la simbologia que representa pel municipi i la seva independència?

És un agraïment a totes aquelles persones del poble que, sovint, no han estat prou reconegudes i que van lluitar per la independència de Vilanova. Per entendre aquesta peça s’ha de conèixer la història del municipi i que abans, Vilanova, pertanyia a la Roca i a Montornès. Hi ha moltes persones que viuen aquí i ho desconeixen.

He volgut plasmar aquesta germanor i la pinya que es va crear per aconseguir la nostra independència.

Recordes aquell dia?

I tant que el recordo. No hi vaig anar però el meu pare sí. Des del primer dia ho he viscut de molt a prop i el procés ha portat a un poble nou.

Com veus Vilanova en l’actualitat?

Ho veig bé però abans, quan érem 800 habitants, la relació de poble era més evident. Tot i així jo estic orgullós de ser d’aquí i no m’imagino viure a un altre lloc que no sigui aquest.